Ítaca
El veritable viatge no és només el que et transporta a través de l'espai, sinó també en el temps. Qui sap si aquest estiu, en algun poble petit i petrificat d'algun racó del desert berber, hi trobo la infància dels meus besavis. Matins de rosada, migdies calorosos, vent sec i nits de silenci sense llum. O potser m'estimaré més anar a Sicília, on passejant pels seus carrers podria trobar-me darrera les passes del Padrino de Copopola, o fins i tot dels Gattopardo de Lampedusa, historia de tristesa i solitud infinita. De segur, però, que si el viatge és a traves del passat que cerco, el trobaré en alguna casa vella a l'ombra d'una olivera, i aleshores, refrescant les tardes amb un sorbet de llimona àcida, recordant dies de persones que no vaig conèixer, però que malgrat tot són jo mateixa, podré dir que he viatja´t molt lluny i que el viatge ha pagat la pena. No serà mai, però,a cap hotel de luxe sense amics, envoltada de palmeres i piscines de clor, aires condicionats i menús luxosos, sinó preferiblement en una platja de l'illa de foc, dormint en sacs, escoltant la llengua - poema que parlen els que m'acullen a ca seva, al costat de la mateixa infància, de les excursions a peu, de travesses de pluja i de cançons desafinades i moscatell.
Com deia Kavafis, no forcis gens la travessia, és preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí.
Sílvia Bel
La claror de juliol
La claror de juliol
Arriba el juliol i confirmo que el mes que fa set és el meu preferit. No és perquè sí: els meus pares feien vacances al juliol i, per tant, aquest era el mes que, durant la meva infància i adolescència, passàvem en un món fantàstic. Fantàstic en les dues accepcions de l'adjectiu: eren unes setmanes fabuloses, magnífiques, i també eren unes setmanes irreals, que vivíem aïllats en una bombolla, enmig de la natura exuberant de la Garrotxa, sense problemes ni obligacions, fora de la normalitat que habitàvem la resta de l'any. Sóc adulta i encara hi torno cada estiu, però - no podia ser d'altre manera - la irrealitat del parèntesis de juliol ja no esta aïllada hermèticament. Els maldecaps i les angoixes penetren la bombolla i nomes els que ara són petits poden viure el miratge del món paral·lel que els acull per unes setmanes. Si d'una cosa estic convençuda és que les persones que tenim el nostre paradís perdut amb ubicació concreta som molt afortunades. És un refugi per sempre, un àncora, una certesa: hi ha un lloc al món que guarda els nostres millors records com en una gran capsa que esta a la nostre disposició. Quan ho necessites, hi vas, obres la capsa, i en surten olors, rialles, el primer petó, la cabana, les bicicletes, la nit plena d'estrelles. És per aixo que els estius de la infància han alimentat tanta creació artística: Ana Maria Matute i Mansilla de la Sierra, Virgínia Woolf i la costa de Cornualla, Dalí i Cadaques.
Quan vaig tenir fills em vaig proposar fer-los aquest regal: l'escenari dels primers estius. De vegades, aquest propòsit els ha privat d'algun viatge potser - només potser - més instructiu. En lloc de visitar el LOUVRE i el MOMA, els meus fills han viscut un juliol envoltats de falgueres i tàbacs, han comptat les carenes que es veuen des de Batet, s'han banyat als gorgs de Sadernes, s'han embrutat la roba amb la vermellor de les graderes, han conviscut amb infants i adults amb els quals potser a l'hivern (a la vida real) no tenen res en comú. I, sobretot, han fabricat records que els ompliran hores de conversa relaxada en les sobretaules de l'estiu d'aquí a molts anys. Han guardat al seu disc dur una pila de fotografies de postes de sol inconcebibles, de gotes de pluja delicadament depositades damunt l'herbei, de tendres moments compartits amb la seva cosina petita, amb el seu oncle, amb els amics.
Quan vaig tenir fills em vaig proposar fer-los aquest regal: l'escenari dels primers estius. De vegades, aquest propòsit els ha privat d'algun viatge potser - només potser - més instructiu. En lloc de visitar el LOUVRE i el MOMA, els meus fills han viscut un juliol envoltats de falgueres i tàbacs, han comptat les carenes que es veuen des de Batet, s'han banyat als gorgs de Sadernes, s'han embrutat la roba amb la vermellor de les graderes, han conviscut amb infants i adults amb els quals potser a l'hivern (a la vida real) no tenen res en comú. I, sobretot, han fabricat records que els ompliran hores de conversa relaxada en les sobretaules de l'estiu d'aquí a molts anys. Han guardat al seu disc dur una pila de fotografies de postes de sol inconcebibles, de gotes de pluja delicadament depositades damunt l'herbei, de tendres moments compartits amb la seva cosina petita, amb el seu oncle, amb els amics.
Sílvia Soler
Versió en àudio (pots llegir i escoltar simultàniament)
Com si fossin pous profunds,
però girats del revés,
s’aixequen colossals
colossals s’aixequen
i redueixen tot el nostre cel
i redueixen tot el nostre cel
dins la fondària d’un petit quadradet.
Mampares de cristall, blocs de ferro i ciment
Mampares de cristall, blocs de ferro i ciment
Blanc. Roig. Verd. Groc.
Orlats amb neons intermitents,
brodats amb estretíssimes llumetes estretes,
uniformats de gris essencialment.
Orlats amb neons intermitents,
brodats amb estretíssimes llumetes estretes,
uniformats de gris essencialment.
I la petita.., mira-la!, fa strip-tease davant el mirall
abandonada pel desodorant.
Tot xiulant una cançó de moda,
tragueja blanca i pura llet higienitzada
amb un got metacrilat de color rosa.
amb un got metacrilat de color rosa.
Tranquils, per sodomitzar tots els fantasmes,
te un suau vibrador fidel,
guardat a la tauleta de nit.
Gràvid rugir de la civilització resplendent
que crida i crida, sense treva ni moment,
te un suau vibrador fidel,
guardat a la tauleta de nit.
Gràvid rugir de la civilització resplendent
que crida i crida, sense treva ni moment,
que el crèdit, el saldo i l’emprèstit
han clavat amb traïdoria,
una agulla de cap a l’espatlla del silenci
i passegen ara,
han clavat amb traïdoria,
una agulla de cap a l’espatlla del silenci
i passegen ara,
les febrils estisores del maquinisme
pels amples i extensos camps del món,
retallant i esventrant
pels amples i extensos camps del món,
retallant i esventrant
les panxetes de les “pepes”
per escampar-ne totes les serradures arreu,
davant la mirada atònita dels homes circumspectes.
Clàxon, fogonys, goma i gris fúria
per escampar-ne totes les serradures arreu,
davant la mirada atònita dels homes circumspectes.
Clàxon, fogonys, goma i gris fúria
avança per l’asfalt de negre color anyil
les llantes giren i giren,
derrapant metall, luxúria i vernís
que ja la nena és feliç.
derrapant metall, luxúria i vernís
que ja la nena és feliç.
Ben atrapada pels vents
va perfumada amb gasolina cremada
Amb roig de mini, ella es pinta les ungles
i el gàlibs dels morros, també
va perfumada amb gasolina cremada
Amb roig de mini, ella es pinta les ungles
i el gàlibs dels morros, també
Ben arrambadeta, balla que balla,
balla la dansa grotesca
de parella balla el plàstic,
balla amb ella, balla que ballaràs,
el plàstic i el semàfor del carrer,
balla la fibra sintètica.
i el duralumini, al compàs
el plàstic i el semàfor del carrer,
balla la fibra sintètica.
i el duralumini, al compàs
balla que balla....Que bé
El trompeta estrafolari de puntetes,
s’alça de puntetes
El bateria, repica pica platerets i...
El trompeta estrafolari de puntetes,
s’alça de puntetes
El bateria, repica pica platerets i...
es despentina i socarrima.
Piquen, pica! Enganxa la goma d’enganxar
Un negre i un rata, es piquen els dos
Piquen, piquen macro accentuats,
sota focus de quadrilàter de boxa,
piquen entre panteix i panteix
Piquen, pica! Enganxa la goma d’enganxar
Un negre i un rata, es piquen els dos
Piquen, piquen macro accentuats,
sota focus de quadrilàter de boxa,
piquen entre panteix i panteix
Els rails d’acer trempat
i les bigues de ciment armat
i les bigues de ciment armat
es besen nuets, nuets
davant la multitud de la gent
De burilla se’ns en va,
encaramel•lada s’escapa la vida,
va de bracet com una dolça mulata
penjada d'un pinxo que la mima,
davant la multitud de la gent
De burilla se’ns en va,
encaramel•lada s’escapa la vida,
va de bracet com una dolça mulata
penjada d'un pinxo que la mima,
ja que fàbriques amb sirenes sincronitzades
amaguen tota la seva uralita més enllà del cel.
amaguen tota la seva uralita més enllà del cel.
Que vols fer-hi ?
Venen els desarrelats de torn,
no han pagat entrada
i venen per seguir.
Encenen els llums
i no apaguen els silencis.
Enorme, enorme, sembla una caràtula de cartó
Venen els desarrelats de torn,
no han pagat entrada
i venen per seguir.
Encenen els llums
i no apaguen els silencis.
Enorme, enorme, sembla una caràtula de cartó
que entra en escena, per la porta falsa del racó.
I llavors,
I llavors,
apareix la burocràcia del partit
que ens diu que si, que si...
que també, balla que ballaràs.
És el governo, el puto clero i tot l’ajuntament en ple,
tot quisqui ballant el màgic so,
marcant la cadència sense parangó
d’un reggae rastafari amb maraques i timbales,
balla que ballaràs.
Venen i van, tots en fila marxant
un rere l’altre, seguint al lleig mascaró,
ballant i marcant un caire que desaira,
entre gallof i ravaler,
d’un carnaval de trinxes i barjaules.
que ens diu que si, que si...
que també, balla que ballaràs.
És el governo, el puto clero i tot l’ajuntament en ple,
tot quisqui ballant el màgic so,
marcant la cadència sense parangó
d’un reggae rastafari amb maraques i timbales,
balla que ballaràs.
Venen i van, tots en fila marxant
un rere l’altre, seguint al lleig mascaró,
ballant i marcant un caire que desaira,
entre gallof i ravaler,
d’un carnaval de trinxes i barjaules.
Picant de mans i puntejant de peus,
ell, s’abaixa les calces, botejant
ella, s’arromanga la faldilla, al compàs.
Baró i fembra, ja ho veus,
cul a l’aire, els dos, balla que ballaràs
ell, s’abaixa les calces, botejant
ella, s’arromanga la faldilla, al compàs.
Baró i fembra, ja ho veus,
cul a l’aire, els dos, balla que ballaràs
removent melics turgents
i els palpissos de les panxes, també
i els palpissos de les panxes, també
La tensió bipolar que en resulta
a les íntimes pilositats dels dos ullets
si que ho fa molt evident
quan la singular punteria del coet,
que... baixà directament,
afrontat a vistes tan procaces,
les dos dianes com paneres,
quan la singular punteria del coet,
que... baixà directament,
afrontat a vistes tan procaces,
les dos dianes com paneres,
i la conga del compàs.
Xiulant i fendint l’aire,
Xiulant i fendint l’aire,
xiuuu....!, xiscla un retorn ben el•líptic
a totes les nostres mirades aixecades al cel
i el desori és gran, quan peta. Peeef...!
Esclata, omple la nit, i....és no-res
Els bergants, desbordats i amb la flor pansida
a totes les nostres mirades aixecades al cel
i el desori és gran, quan peta. Peeef...!
Esclata, omple la nit, i....és no-res
Els bergants, desbordats i amb la flor pansida
cuiten a tapar-se les vergonyes
Cau la roba dels tendals
ocultant el ball, la pompa i els panderos.
Finalment, sempre és igual,
Cau la roba dels tendals
ocultant el ball, la pompa i els panderos.
Finalment, sempre és igual,
sobrevinguts, els dos,
amaguen la festa per dormir la borratxera
Jo, que sóc aquell que dibuixa el dibuix,
ara que una papallona
és tan sols un arna,
recordo els oberts espais
abans de l’arribada dels arquitectes.
Jo, que sóc aquell que dibuixa el dibuix,
ara que una papallona
és tan sols un arna,
recordo els oberts espais
abans de l’arribada dels arquitectes.
Esquivant aquestes imperetinencies pròpies d’un pati de veïns
me he perdut en el pàrquing..........Socors!
i no sé que serà de mi
me he perdut en el pàrquing..........Socors!
i no sé que serà de mi
Un i una altre vegada,
els garrins de la cort seguiran
menjant vol-auvents d’hojaldre
farcits amb paté de foie o sobrassada
aplegats en els suburbis de qualsevol ciutat ballant al compàs del so,
la moixiganga carrinclona
sempre amb absoluta impunitat
Una llàgrima
és, potser, un oceà
i no em deixen nedar...
farcits amb paté de foie o sobrassada
aplegats en els suburbis de qualsevol ciutat ballant al compàs del so,
la moixiganga carrinclona
sempre amb absoluta impunitat
Una llàgrima
és, potser, un oceà
i no em deixen nedar...
PAJAROS PROHIBIDOS
Los presos políticos uruguayos no pueden hablar sin permiso, silbar, sonreír, cantar, caminar rápido ni saludar a otro preso. Tampoco pueden dibujar ni recibir dibujos de mujeres embarazadas, parejas, mariposas, estrellas ni pájaros.
Didaskó Pérez, maestro de escuela, torturado y preso por tener ideas ideológicas, recibe un domingo la visita de su hija Milay, de cinco años. La hija le trae un dibujo de pájaros. Los censores se lo rompen a la entrada de la cárcel.
Al domingo siguiente, Milay le trae un dibujo de árboles. Los árboles no están prohibidos, y el dibujo pasa. Didaskó le elogia la obra y le pregunta por los circulitos de colores que aparecen en las copas de los árboles, muchos pequeños círculos de colores que aparecen en las copas de los árboles, muchos pequeños círculos entre las ramas:
— ¿Son naranjas? ¿Qué frutas son?
La niña lo hace callar:
— Ssshhhh.
Y en secreto le explica:
— Bobo. ¿No ves que son ojos? Los ojos de los pájaros que te traje a escondidas.
Eduardo Galeano
