EL NADAL I ELS PRODIGIOSOS GENIS DE MA INFANTESA
Versió en àudio (Pots llegir i escoltar simultàniament)
A la reravera de l'Estiu, quan ja han ben granat les campanetes blaves que s’entortolliguen a les baranes del terradet i les tardes són més curtes, de cop i volta, apareixen els primers canvis en el temps i grisos aperlats, desdibuixen els caralls de la carena, tan omnipresents allí, al llunyà massís del Montserrat. Una arrauxada ventolana gira i regira la pols del carrer dels Arbres, baten finestres i portes mal tancades, grans gotasses comencen a caure i marquen el dessobre del terra ressec. Bruscament, els llampecs esquincen aquell tendall de llençols esventegats que corren pels dalts, i retruny, i ressona d’un cim a l’altre, repetida manta vegada la tronada, igual com si ens petes a sobre. -Avi, tinc por!- se m’escapa sense poder evitar-ho. Els Peladits, a tomballons, baixen a la plana, enfurismats, escardalencs i alts com un pi de muntanya, escabellonats, negres i peluts per paüra
dels noiets d'Esparreguera, els que al llevar-se pel mati, no s’han ben rentat la cara, com és llei i és que els Peladits, no volen carabruts i no perdonaran ni un xic sense xurriacar-lo per la seva deixadesa. Somriuen sorneguers, els grans, la meva avia Teresa i la meva tieta Josepa, quan atribolat, m’espolso les lleganyes dels ulls. -Au, corre!, ves a veure, abans no ens plogui de veritat, si les gallines han post cap ou- Apressat, pujo al terrat gran, sobre la pallissa i, cerco en el galliner, el que m’han demanat.
Versió en àudio (Pots llegir i escoltar simultàniament)
A la reravera de l'Estiu, quan ja han ben granat les campanetes blaves que s’entortolliguen a les baranes del terradet i les tardes són més curtes, de cop i volta, apareixen els primers canvis en el temps i grisos aperlats, desdibuixen els caralls de la carena, tan omnipresents allí, al llunyà massís del Montserrat. Una arrauxada ventolana gira i regira la pols del carrer dels Arbres, baten finestres i portes mal tancades, grans gotasses comencen a caure i marquen el dessobre del terra ressec. Bruscament, els llampecs esquincen aquell tendall de llençols esventegats que corren pels dalts, i retruny, i ressona d’un cim a l’altre, repetida manta vegada la tronada, igual com si ens petes a sobre. -Avi, tinc por!- se m’escapa sense poder evitar-ho. Els Peladits, a tomballons, baixen a la plana, enfurismats, escardalencs i alts com un pi de muntanya, escabellonats, negres i peluts per paüra
dels noiets d'Esparreguera, els que al llevar-se pel mati, no s’han ben rentat la cara, com és llei i és que els Peladits, no volen carabruts i no perdonaran ni un xic sense xurriacar-lo per la seva deixadesa. Somriuen sorneguers, els grans, la meva avia Teresa i la meva tieta Josepa, quan atribolat, m’espolso les lleganyes dels ulls. -Au, corre!, ves a veure, abans no ens plogui de veritat, si les gallines han post cap ou- Apressat, pujo al terrat gran, sobre la pallissa i, cerco en el galliner, el que m’han demanat.
Torna de nou, la trabucada a retrunyir i mil dimonis se m’abalancen al damunt entre un esvalot de galls i lloques de cal deu, sento la veu de l’avi en to burleta, cridant-me des de baix, al portal de la eixida, -Ja són aquí, corre, corre noi que arriben els carlins!- És clar, aquí si m'hi entretinc, rumio jo en mig del tabust general, acabaré tan xop com una gallina i més val que m'afanyi, doncs. Mentre escampo a corre cuita, fugint de gàbies i enrenous, Vatua el vent, i jo que carai sé, d'aquests carlins!, veig que les rajoles del terra del terrat van quedant progressivament, clapejades de taques encara més fosques que els mateixos colors de la maleïda nuvolada que ens fa anar a tots plegats, en doina, però, a la fi, ja ho veureu, no serà res, ho sé, ho sé... Fa una sentor especial la primera pluja de la temporada. Oi?
Tinc els peus entumits i gelades les galtes i el nas, les volves quasi m'acluquen la llum com si m'esventressin a sobre, un edredó de plomissol. El brancatge dels pins ràpidament queda enfarinat, tot és silenci. Gairebé cada setmana baixava a Barcelona amb "l'Hispano-lgualadina" i quan arribava a casa, em donava un duro com una gran cosa, -Té noi, posa-ho a la guardiola- deia ell. I és que llavors, un duro era un duro. Venia carregat amb un farcell i ens duia un paquetet ben embolicat amb paper d'estrassa que ja li coneixíem, portava unes botifarres casolanes, crues i del bull, i ventre de porc que sempre m'ha agradat picar-lo a deshores. Recordo que a l'estiu, sovint sortíem a passejar més enllà de Can Rial, a la riera de Masquefa, sabeu?, allí on es troben varies torrenteres, llavors l'avi, es queixava de les cames i jo, enardit el feia anar de bòlid i a la que em posava a corre, com un cadell enjogassat, ell, pobret!, quasi no podia aconseguir-me. Recordo, quin surt!, quan una mica més i se me li esmunyeixo de les mans, caient al buit al lliscar entre els barrots de la barana del pont de la riera de Magarola, a la carretera general de Barcelona. Ell d'una corada, com aquell que no fa res, d'una revolada, m’engrapà a l’aire i bufa!., quin mastegot m’etzibà després.
L'home se'n feia creus i no se'n sabia avenir , de la meva inconsciència tan eixelebrada i jo, ves, com un pèsol, tan tranquil. Que voleu que us digui, jo llavors era un nan, creixia petit i esquifit i altrament, era ben beneit, coi!, que no, que no veia el perill ni que em matessin. Tot va passar en un tres i no res i ni temps vaig tenir per adonar-me'n, Vatua l’olla, si n'era aleshores, de pallús! Però..., fa tan i tan de temps, que gairebé no em queda res d'aquells records, d'aquella altre estada a Núria amb el meu avi. Era a les darreries de l’Agost i malgrat tot, aquell mati feia una fresca que pelava i nosaltres valents, que si, anàvem tirant pel dret, muntanya amunt. Ara igualment, mireu, talment, talment com llavors, el fred i la humitat se'm fiquen a dins, són aquestes primeres nevades de finals de Novembre i potser si que caminant, una cosa em porta a l’altra i em fa desvariejar. Ho!, ja el veig, ja el veig.., allí..., sota les brancades de pins negres dels voltants. Ja el veig, imponent, gran i amenaçador com si fos una mola de neu, ell el Nonell, m’esguarda fixament. Corprès resto atenallat
i no reacciono, no, ací, mirant-te-me’l fit a fit, ja ho veieu, sostenint-li la mirada com si escrutes al fons dels seus ulls, aqueixos dos forats que no són res més que glaç, el blau mes alt del cel. Aquest cel blanquí, ara tan tapat per les volves de la incipient nevada que m'envolta. És clar, és veritat, enguany, no vull amagar la meva soledat, ni tampoc altrament, estic ara, com per fer-me trampes. Però.., que pot pensar d'aquestes vel•leïtats, la bestiola, veient-me així, sol com un mussol? Quina fila faig, encaterinat amb els meus tristos pensaments? El Nonell m'esguarda fixament, fixament i..., el fred se'm fica a dins. Ara, l'avi, ja no m'acompanya.
Però el ninot de neu, no té prou forces com per gelar-me totalment, el cor i..., els ulls, se m'entelen en cabòries de records d'infant, mentre avergonyit i vençut, giro cua i a poc a poc, m'entomo camí avall o és el fred que talla, el que em fa extravajar així. El Nonell, banbolejant-se com un janot poca-solta, talment un quisso al meu costat, encara m'acompanya durant un bon tros, fins que en un tomball enfilo vers la realitat i l'abandono, perdut en laquelles quimeres d'un altre estada, ja fa tan i tan de temps, també a Núria en companyia del meu avi que avui no hi és.
No ben acabat el recés del sopar, ell feia l'arqueig a la rebotiga i comptava la recaptació del dia, tenia un cabasset d'espart vell i tronat, on aplegava la menudalla, les rubies i els duros principalment, monedes de cinc i deu cèntims i d'altres de vint-i-cinc foradades pel mig, que eren més escasses. Jo, pobret de mi, l'ajudava fent piletes de deu unitats, mentre ell, agrupava els bitllets, les ronyoses pessetes i els duros de paper, els de vint-i-cinc i cinquanta i.., fins i tot, els de cent pessetes. L'avi anava cofat amb una boina negra ben encasquetada, per amagar la seva ja absoluta calvície o, ves a saber, la preocupació per l'inici de la decadència del negoci familiar que ja llavors, es covava irremeiablement. Els albarans i les factures pendents, s 'enfilaven en un punxó i les ja pagades, anaven directament al ganxo de la comuna i no ens amoïnava gens no, el paper setinat dels documents. D'una manera o altre, noi, no se que passa?.., resulta, que jo sempre he viscut en temps de crisi i què voleu que us digui, és ben decebedor -Vailet, demà no t'aixecaràs. Au, rentat les mans i a dormir, que els diners embruten!- I una barrundanya d'olors m'omplia els narius, quan em girava per alçar-me i obeir, el ranci del pernil i els embotits penjats, sobre el mostrador de marbre, la fortor del cafè colonial, acabat de moldre, del calaix del molinet, l'aspror dels sacs d'escames de sabó o de les pastilles "Lagarto" apilades fent una torre, la ferum de l'oli que es venia a la menuda, o la sentor de les saques de llegums secs, mongetes,
cigrons, llenties o la salabror de les caixes d'arengades de la costa o les rovellades que anaven en cascs de fusta armada i d'altres mil coses indefinides que ara no podria recordar. L'avi, darrera la llarga taula de la rebotiga, assegut sobre un banc de fusta vella i gastada, de cop i volta, eixorbava la vista dels seus per a mi estranys assumptes, i acotxava amb la mirada, al seu net a punt de retirar-se i.., ai! quin remei, contemplava estoicament el pas de la vida. -A dormir! que si no ets bon creient i bon minyó vindrà l'Home del Sac per endur-se-te'n- A l'hivern fins que vaig ésser més grandet i vaig pogué ajudar als de casa a Barcelona, a la pastisseria, passava els dies de vacances escolars en companyia dels d'Esparreguera i ara ja ho veieu, ara, em ve de gust recordar.
No sé què demanar als Reis de l'Orient, voldria tantes i tantes coses i ..., resulta que ara, no sé concretitzar-les. Escric amb la millor lletra de que sóc capaç, la carta. Un regal per els pares, una cuineta de fira per a la meva germana, amb aigua de veritat a l'aixeta i cortines i estors a les finestres. Un cine Nick... Crepiten els buscalls a la llar de foc i un reguitzell de guspires s'engarlanda xemeneia amunt.
L'avi Ramon m'ha triat un bon Tió que hem mig tapat els dos, amb una manta vella, per abrigar-lo per que no passi fred, diu ell, i l'hem aproximat, junts, curosament a les brases, per espinyar-lo i així tenir-lo a punt, per demà passat al migdia, atupar-lo. La iaia Tereseta feineja a la cuina, la iaia Josepa que ja és molt velleta, molt velleta, s'entreté fent punta de coixí i l'avi i la tieta, parlen de la feina d'aquests dies, caldrà matar dos porcs més, pareix que diuen. Sota les faldilles de la taula rodona, el caliu del braser, va minvant, minvant..., i sembla que ell també, se'ns acluqui, guanyat per la són que a tots ens va vencent. -Noi! Au!, ja es molt tard! Demà, si Déu vol, serà un altre dia. Vinga, dóna'ns l'amistat i cap el llit sigui dit, que és l'hora gansa de les bruixes!- Cuita corrents faig el besamà a la besàvia i l'avi, així, sense dir res, perquè aquesta cerimònia, és com una mena de conjur que tancarà els finestrons dels meus ulls,.Vençut, pujo amb recança, les escales per retirar-me a descansar, però, un sisè sentit, em fa fitar les tenebres de dalt, esllanguint cautament la parsimònia i el veig, allí, sutjós, a la gatzoneta, ajupit en un racó, esperant-me. El Fumera, amb els seus quatre ulls davant, per guaitar l'esdevenidor i tres al clatell, per veure el passat. No, no li tinc por quan passo pel seu costat, mes tibat que un ciri de l'altar, car ell, sens dubte, dura bones noves als Mags, perquè jo, m'he portat be. Demà, com que sóc gran i ja sé que son l'avi i la tieta, els qui cada any, posen les neules i els torrons i tots els regaléts, sota el tió, abans de que els petits, el bastonegem ben bastonejat, als vols de la sobretaula de Nadal, demà aniré a Missa del Gall per primer cop, m'ho han promès i..., com que farà fred, l’alè de la gent serà com un nuvolet del cel entre les atxes enceses del temple.
Han passat anys massa de pressa i jo, capcigrany, potser a la fi, fent el mateix que tots els demés, m'he gicat moltes coses darrera que ja mai més no tindré. Han passat anys i han passat els Reis de l'Orient repetides vegades i a pleret, m'han deixat carbó perquè a voltes, sabeu?, he traït el sentiment i he manllevat la sort. Cruelment he après que ser adult només vol dir trobar-me sol i ser més un. S'han canviat les tornes i ara resulta que sóc jo, el vell mal esperit que inútilment empaita amb avidesa als Peladits, al Nonell, a l'Home del Sac o al Fumera, aquells tendres fantasmes llunyans, allí, al passat entranyable, que tan se m'imposaven quan era petit, genis del gresol de ma infantesa. No puc resignar-me amb la penosa soledat dels grans, la que com a tots, inexorablement m'ha tocat viure i maldo absurdament, per ser ara, el qui esdevingui com una sobtada aparició en mig de la realitat perduda, aquella, la del món de quan érem menuts però...de bell nou, això segur, vull per ara i sempre, un Nadal tan pur com el primer de minyonesa en companyia dels que estimo.
Tinc els peus entumits i gelades les galtes i el nas, les volves quasi m'acluquen la llum com si m'esventressin a sobre, un edredó de plomissol. El brancatge dels pins ràpidament queda enfarinat, tot és silenci. Gairebé cada setmana baixava a Barcelona amb "l'Hispano-lgualadina" i quan arribava a casa, em donava un duro com una gran cosa, -Té noi, posa-ho a la guardiola- deia ell. I és que llavors, un duro era un duro. Venia carregat amb un farcell i ens duia un paquetet ben embolicat amb paper d'estrassa que ja li coneixíem, portava unes botifarres casolanes, crues i del bull, i ventre de porc que sempre m'ha agradat picar-lo a deshores. Recordo que a l'estiu, sovint sortíem a passejar més enllà de Can Rial, a la riera de Masquefa, sabeu?, allí on es troben varies torrenteres, llavors l'avi, es queixava de les cames i jo, enardit el feia anar de bòlid i a la que em posava a corre, com un cadell enjogassat, ell, pobret!, quasi no podia aconseguir-me. Recordo, quin surt!, quan una mica més i se me li esmunyeixo de les mans, caient al buit al lliscar entre els barrots de la barana del pont de la riera de Magarola, a la carretera general de Barcelona. Ell d'una corada, com aquell que no fa res, d'una revolada, m’engrapà a l’aire i bufa!., quin mastegot m’etzibà després.
L'home se'n feia creus i no se'n sabia avenir , de la meva inconsciència tan eixelebrada i jo, ves, com un pèsol, tan tranquil. Que voleu que us digui, jo llavors era un nan, creixia petit i esquifit i altrament, era ben beneit, coi!, que no, que no veia el perill ni que em matessin. Tot va passar en un tres i no res i ni temps vaig tenir per adonar-me'n, Vatua l’olla, si n'era aleshores, de pallús! Però..., fa tan i tan de temps, que gairebé no em queda res d'aquells records, d'aquella altre estada a Núria amb el meu avi. Era a les darreries de l’Agost i malgrat tot, aquell mati feia una fresca que pelava i nosaltres valents, que si, anàvem tirant pel dret, muntanya amunt. Ara igualment, mireu, talment, talment com llavors, el fred i la humitat se'm fiquen a dins, són aquestes primeres nevades de finals de Novembre i potser si que caminant, una cosa em porta a l’altra i em fa desvariejar. Ho!, ja el veig, ja el veig.., allí..., sota les brancades de pins negres dels voltants. Ja el veig, imponent, gran i amenaçador com si fos una mola de neu, ell el Nonell, m’esguarda fixament. Corprès resto atenallat
i no reacciono, no, ací, mirant-te-me’l fit a fit, ja ho veieu, sostenint-li la mirada com si escrutes al fons dels seus ulls, aqueixos dos forats que no són res més que glaç, el blau mes alt del cel. Aquest cel blanquí, ara tan tapat per les volves de la incipient nevada que m'envolta. És clar, és veritat, enguany, no vull amagar la meva soledat, ni tampoc altrament, estic ara, com per fer-me trampes. Però.., que pot pensar d'aquestes vel•leïtats, la bestiola, veient-me així, sol com un mussol? Quina fila faig, encaterinat amb els meus tristos pensaments? El Nonell m'esguarda fixament, fixament i..., el fred se'm fica a dins. Ara, l'avi, ja no m'acompanya.Però el ninot de neu, no té prou forces com per gelar-me totalment, el cor i..., els ulls, se m'entelen en cabòries de records d'infant, mentre avergonyit i vençut, giro cua i a poc a poc, m'entomo camí avall o és el fred que talla, el que em fa extravajar així. El Nonell, banbolejant-se com un janot poca-solta, talment un quisso al meu costat, encara m'acompanya durant un bon tros, fins que en un tomball enfilo vers la realitat i l'abandono, perdut en laquelles quimeres d'un altre estada, ja fa tan i tan de temps, també a Núria en companyia del meu avi que avui no hi és.
No ben acabat el recés del sopar, ell feia l'arqueig a la rebotiga i comptava la recaptació del dia, tenia un cabasset d'espart vell i tronat, on aplegava la menudalla, les rubies i els duros principalment, monedes de cinc i deu cèntims i d'altres de vint-i-cinc foradades pel mig, que eren més escasses. Jo, pobret de mi, l'ajudava fent piletes de deu unitats, mentre ell, agrupava els bitllets, les ronyoses pessetes i els duros de paper, els de vint-i-cinc i cinquanta i.., fins i tot, els de cent pessetes. L'avi anava cofat amb una boina negra ben encasquetada, per amagar la seva ja absoluta calvície o, ves a saber, la preocupació per l'inici de la decadència del negoci familiar que ja llavors, es covava irremeiablement. Els albarans i les factures pendents, s 'enfilaven en un punxó i les ja pagades, anaven directament al ganxo de la comuna i no ens amoïnava gens no, el paper setinat dels documents. D'una manera o altre, noi, no se que passa?.., resulta, que jo sempre he viscut en temps de crisi i què voleu que us digui, és ben decebedor -Vailet, demà no t'aixecaràs. Au, rentat les mans i a dormir, que els diners embruten!- I una barrundanya d'olors m'omplia els narius, quan em girava per alçar-me i obeir, el ranci del pernil i els embotits penjats, sobre el mostrador de marbre, la fortor del cafè colonial, acabat de moldre, del calaix del molinet, l'aspror dels sacs d'escames de sabó o de les pastilles "Lagarto" apilades fent una torre, la ferum de l'oli que es venia a la menuda, o la sentor de les saques de llegums secs, mongetes,
cigrons, llenties o la salabror de les caixes d'arengades de la costa o les rovellades que anaven en cascs de fusta armada i d'altres mil coses indefinides que ara no podria recordar. L'avi, darrera la llarga taula de la rebotiga, assegut sobre un banc de fusta vella i gastada, de cop i volta, eixorbava la vista dels seus per a mi estranys assumptes, i acotxava amb la mirada, al seu net a punt de retirar-se i.., ai! quin remei, contemplava estoicament el pas de la vida. -A dormir! que si no ets bon creient i bon minyó vindrà l'Home del Sac per endur-se-te'n- A l'hivern fins que vaig ésser més grandet i vaig pogué ajudar als de casa a Barcelona, a la pastisseria, passava els dies de vacances escolars en companyia dels d'Esparreguera i ara ja ho veieu, ara, em ve de gust recordar.No sé què demanar als Reis de l'Orient, voldria tantes i tantes coses i ..., resulta que ara, no sé concretitzar-les. Escric amb la millor lletra de que sóc capaç, la carta. Un regal per els pares, una cuineta de fira per a la meva germana, amb aigua de veritat a l'aixeta i cortines i estors a les finestres. Un cine Nick... Crepiten els buscalls a la llar de foc i un reguitzell de guspires s'engarlanda xemeneia amunt.
L'avi Ramon m'ha triat un bon Tió que hem mig tapat els dos, amb una manta vella, per abrigar-lo per que no passi fred, diu ell, i l'hem aproximat, junts, curosament a les brases, per espinyar-lo i així tenir-lo a punt, per demà passat al migdia, atupar-lo. La iaia Tereseta feineja a la cuina, la iaia Josepa que ja és molt velleta, molt velleta, s'entreté fent punta de coixí i l'avi i la tieta, parlen de la feina d'aquests dies, caldrà matar dos porcs més, pareix que diuen. Sota les faldilles de la taula rodona, el caliu del braser, va minvant, minvant..., i sembla que ell també, se'ns acluqui, guanyat per la són que a tots ens va vencent. -Noi! Au!, ja es molt tard! Demà, si Déu vol, serà un altre dia. Vinga, dóna'ns l'amistat i cap el llit sigui dit, que és l'hora gansa de les bruixes!- Cuita corrents faig el besamà a la besàvia i l'avi, així, sense dir res, perquè aquesta cerimònia, és com una mena de conjur que tancarà els finestrons dels meus ulls,.Vençut, pujo amb recança, les escales per retirar-me a descansar, però, un sisè sentit, em fa fitar les tenebres de dalt, esllanguint cautament la parsimònia i el veig, allí, sutjós, a la gatzoneta, ajupit en un racó, esperant-me. El Fumera, amb els seus quatre ulls davant, per guaitar l'esdevenidor i tres al clatell, per veure el passat. No, no li tinc por quan passo pel seu costat, mes tibat que un ciri de l'altar, car ell, sens dubte, dura bones noves als Mags, perquè jo, m'he portat be. Demà, com que sóc gran i ja sé que son l'avi i la tieta, els qui cada any, posen les neules i els torrons i tots els regaléts, sota el tió, abans de que els petits, el bastonegem ben bastonejat, als vols de la sobretaula de Nadal, demà aniré a Missa del Gall per primer cop, m'ho han promès i..., com que farà fred, l’alè de la gent serà com un nuvolet del cel entre les atxes enceses del temple.Han passat anys massa de pressa i jo, capcigrany, potser a la fi, fent el mateix que tots els demés, m'he gicat moltes coses darrera que ja mai més no tindré. Han passat anys i han passat els Reis de l'Orient repetides vegades i a pleret, m'han deixat carbó perquè a voltes, sabeu?, he traït el sentiment i he manllevat la sort. Cruelment he après que ser adult només vol dir trobar-me sol i ser més un. S'han canviat les tornes i ara resulta que sóc jo, el vell mal esperit que inútilment empaita amb avidesa als Peladits, al Nonell, a l'Home del Sac o al Fumera, aquells tendres fantasmes llunyans, allí, al passat entranyable, que tan se m'imposaven quan era petit, genis del gresol de ma infantesa. No puc resignar-me amb la penosa soledat dels grans, la que com a tots, inexorablement m'ha tocat viure i maldo absurdament, per ser ara, el qui esdevingui com una sobtada aparició en mig de la realitat perduda, aquella, la del món de quan érem menuts però...de bell nou, això segur, vull per ara i sempre, un Nadal tan pur com el primer de minyonesa en companyia dels que estimo.
Ramon (1995)
DEL FABULARI
PELADITS: Ents imaginaris relacionats amb la higiene dels infants, alts, prims com un pi, negres com el carbó, peluts com l'os. Una mena d'espanta-criatures propi dels pobles dels voltants de Montserrat.NONELL: Ésser que habita als cims de les muntanyes del Ripollès, d'aparença humana, segons la majoria o de gos, segons altres. Recorda un arbre blanc en moviment, corrent al mig del bosc, sortejant els altres arbres de la muntanya. Anuncia les primeres nevades de l'Hivern i porta mala sort trobar-te’l.
L'HOME DEL SAC: Papú figurat propi de l'infantesa, emprat per amenaçar ais nens malcreients i desobedients. Parença incerta i tenebrosa que té una ramalada cruel ja que explícitament, s'insisteix en relats reals de raptes d'infants perpetrats per potols i malfactors
FUMERA : Personatge integrat dintre el cicle nadalenc, arriba pel forat de la xemeneia i la seva feina és vigilar els menuts per tal de que es portin bé durant aquestes dates tan especials, fa d'espieta per compte dels Reis Mags i també es preocupa i vetlla per l'engreixament del Tió, Es un espantall benefactor amb set ulls, quatre a la cara i tres al clatell, ningú l'enganya.
Extret de l'imaginari popular, recopilat per en Joan Amades i altres.
Agrairé la teva crítica. Gràcies ! 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada